L’art no té cognoms. La recerca és comuna; la forma és que ho diferencia. Des del 2019,el Grec acull el programa Creació i Museus, en que es convida a maridar artistes residents a fàbriques de creació amb museus de la ciutat. Aquest any, hi ha cinc accions previstes, principalment aquest cap de setmana. Fem un repàs de les experiències visitades (aniran sumant-se més al llarg del cap de setmana).

Dido. De Paula García-Masedo. L’artista, convidada per l’Hangar, fa una relectura d’un tapís icònic La reina Dido al Disseny Hub Barcelona. Amb el suport del Museu Molí Paperer de Capellades, Gacía-Masedo proposa transformar els motius naturals que apareixen al tapís de teixit, amb paper de drap de lli antic. Si un tapís serveix per decorat una paret, i es penja verticalment a una estança noble, al Hub, apareix en un dels racons de l’entrada (a tocar de la plaça de les Glòries) i en un angle inclinat. Els fulls, fixats per punts variats a una estructura de ferro , deixa caure algunes puntes, com precipitant-se, com qui es llança al buit de la mort, triant el suïcidi a un amor no correspost (el d’Enees, que ha rebut, pressumptament, una ordre dels déus). L’obra coincideix amb la versió que van programar fa pocs dies al Liceu (Dido & Aeneas de Henry Purcell, amb direcció musical de William Christie i coreografia de Blanca Li). En la posada en escena del 2014, a l’Òpera de Butxaca i Noves Creacions, qui estava inclinat cap endavant era, precisament el públic, seguint l’evolució d’una adaptació del mite a Dido & Aeneas reloaded. L’estructura sobre la que se sustenten uns fulls, vaporosos (fins com el desig, volàtils com l’amor impetuós) és a partir d’unes barres de ferro verticals. Només s’aguanten per les puntes, no hi ha forma de malla; no hi ha transversalitat, el que pot insinuar la jerarquia dels déus de l’Olimp. La tragèdia dels homes que viuen patint els capricis dels deus. Situar aquesta estampa inclinada, a tocar de la plaça en obres, pot indicar un xoc de realitats: la calma d’una decisió divina davant la fugacitat de l’actualitat, amb unes obres que redissenyen contínuament una plaça que no ha deixat d’estar en obres des dels previs als Jocs Olímpics del 1992. Una provisionalitat constant de més de tres dècades. I això sí es podria considerar una tortura similar a la de Sísif i la seva pedra maleïda o la tortura de Prometeu per haver robat el foc de l’Olimp i haver-lo entregat als homes…

Escoltes divergents. Els germans Baschet van crear unes escultures sonores, uns instruments de barres i campanes futuristes. Ara Georgina Vardarou, Júlia Rúbies i Martí Ruiz els han utilitzat buscant el viarany que desnaturalitza cada disciplina. Per això, les dues intèrprets van a buscar el públic al vestíbul del Museu de la Música amb uns gramòfons que, només entrar-hi provoca el silenci de les converses disteses. Com si absorbissin el so en comptes de projectar-lo. A dins, mentre expliquen la seva voluntat de disgregar element sonor de la sonoritat en sí, així com moviment de la ballarina que l’executa, el terra tou del museu esdevé un linòleum sense final; una catifa per la que patinen els elements museístics (els dos gramòfons i una pianola); en definitiva una cortina que abdueix sons i possibles cops, com si fos molsa en un bosc asèptic. En el descans principal, es reintepreten els sons d’Alvin Lucier i després el Vinyl Coda I de Philip Jeck. És quan la dansa acapara l’espai en patrons que repeteixen i evolucionen i que, només puntualment coincideixen entre les dues intèrprets. El moviment s’amaga sota una lona, potser com a gest de disgregar ballarina de moviment. Ara, sota la lona, no se la veu a ella però sí al moviment. Més tard, les intèrprets es desplace cap al set de Dinsintegration Loops de William Basinski. La música arriba, com si fos en stereo per diferent radiocassettes estesos per l’escena. Una gravació desnaturalitza perquè recull el so d’una fricció amb l’instrument temps enrere. I les des intèrorets es disfressen amb elements que ben bé podrien ser de la factoria dels Baschet per esdevenir una mena de dives indígenes en ple ritual, com unes extraterrestres provant de dialogar amb un llenguatge de vibracions entre elles. Al final, en el moment de poder provar els instruments (com aquell joc de llanternes que proposava David Espinosa a Much Ado about nothing) emergeix un plafó amb detalls de la recerca i una cita per a emmarcar:

“Trisha Brown és a la dansa el que John Cage és a la música”

Extincion rave. La Fundación Mis Bragas (Gaia Bautista i Andrea Marinel·lo) han escurat molt bé la seva invitació al Creació i Museus. Perquè l’experiència els ha servit per bastir de relat i opinions el seu futur espectacle Extincion rave. Deambulant pel Museu de les Ciències Naturals amb uns auriiculars que comenten la degradació del Medi Ambient per un incontrolable cavi climàtic que la civilització empeny inexplicablement es pot anar veient les restes de les anteriors vestigis vius de la Natura: Els fòssils, els vegetals, els animals… en una evolució cada cop més veloç i més voraç. El concepte del capitalisme en què progressar és augmentar la productivitat (o l’extracció, l’utilització del llenguatge no és gens innocent) enmig de tants cadàvers d’espècies fa evident que és imprescindible un canvi. Seguir la tendència només ens du al suïcidi col·lectiu. Com que encara podem ser éssers que prenen decisions pròpies (a diferència dels humans de La màquina del temps), només ens cap reaccionar i trobar opcions noves menys agressives, més tolerants. més empàtiques. Per això, la sortida del món opressiu dels informes de cataclismes és a la teulada, al jardí del Museu en què es pot cantar el Camninante no hay camino i deixar en un instrumental el Blackbird dels Beatles. En tot cas és una merla que planeja molt més enllà que els Bluebirds dels Mal Pelo (2 (2011)023) i que Los pájaros muertos de La Veronal. Les de Fundación Mis Bragas agafen el micri per cantar (potser a cops d’intuïció) ero sempre tenen una veu a sr escoltada, un relat concret i que es rebel·la (com en el seu anterior treball, premiada amb el DespertaLAB 2020: Bitch.

Projecte K. Una provocació en procés. La proposta de K de Kol·lectivitat invita a trencar els codis, a superar les red flags que posa la correcció política però sobretot les convencions socials. En un món en què el capitalisme marca les línies per on s’ha d’arrossegar els peus, bo és aixecar les vambes i provar de confiar en els salts dels altres. Al Castell de Montjuïc les ordres imposades són molt més tràgiques pels ciutadans que, teòricament, l’edifici havia de defensar. Els canons potser no hi eren. Els contenidors del port ni s’oloraven. El ressò dels avions era inexistent. Però, a les galeries, és traçava un Poder que bastia un relat i abocava una determinada memòria a l’abocador. 

El guia d’aquest trajecte que prova de trencar la convenció (com un passeig dels que veuen les torres del castell amb romanticisme bèl·lic, desentenent-se del dolor) invita a ser lliures però sempre marcant un imperatiu. Obligar a transgredir (un joc irònic del personatge) és una altra forma de submissió del públic. Com tot espectador, sempre s’accepta la convenció, el codi per poder seguir la clau de l’acció, sigui en un escenari a la italiana, O en un site-specific com aquest…

L’experiència seguirà desenvolupant-se. Probablement, convindrà vincular amb major empatia els seguidors d’aquesta guia. Reforçar el contrast d’uns pètals vaporosos de roses o uns clavells esclafats per unes botes militars. Sí els primers són una pluja olorosa, els segons són una patada a l’ànima. Totes dues, però, parteixen d’escurçar la vida efímera de les flors vermelles. Que la civilització passa per sobre de la resta d’animals o vegetals, amb total impunitat, una denúncia que ja intuïa Extincion rave, precisament..